L’altre dia, mentre caminava amb presses pel centre de Barcelona, un voluntari d’una ONG va acostar-se a mi. De fet, va esperar que jo m’hi acostés i, quan jo ja preveia que m’aturaria, va dir quelcom que em va sorprendre: “Et fa res si t'acompanyo una estona?"

Aquesta pregunta només admet un Sí com a resposta: no pots dir que tens pressa perquè no t’aturaràs ni desviaràs del camí; no pots dir que no t’interessa, perquè fa de mal dir que no vols saber-ne res de la solidaritat. Quan veies a d’altres ONGs al seu voltant fent aturar els seus potencials clients, te n’adonaves de l’encert d’aquest voluntari i de la seva entitat, que havien entès que la gent, molts cops, no s’atura per manca de solidaritat sinó per manca de temps. Acompanyar-te és una manera de no fer-te perdre el temps i de distreure’t una part del camí. No sé els resultats que n’estan obtenint a dia d’avui, però estic segur que seran millors que els de la resta d’ONGs del seu voltant, que segueixen posant barreres als seus potencials clients, demanant-los que facin quelcom que no volen fer: aturar-se.

I tu, quines barreres imposes als teus potencials clients?

© Oriol López Villena 2016