Ahir, mentre anava al club a jugar a tennis, vaig passar per l'antiga Pizzeria Da Pietro, al carrer Craywinckel de Barcelona. Ara s'ha convertit en una cadena de pizzes a domicili.

No tinc res en contra de les pizzes, però sí em sorprèn el model de negoci de les pizzeries a domicili, que es basen en un producte no diferenciat (pizzes a casa), i múltiples tàctiques per a esdevenir atractives, tals com garanties (temps d'espera, canvi de comandes equivocades o, fins i tot, d'accidents); descomptes (per la propera comanda, per tamany, per volum...); i de producte (vores farcides, extra de formatge...); entre d'altres.

Això em fa pensar en com ens perceben els clients, i com això afecta al nostre creixement.

Si deixem que la nostra empresa es converteixi en una commodity, haurem de dedicar els nostres esforços (i recursos) a tàctiques per a cridar l'atenció, inclosa la reducció dels marges. Però, si el nostre client no ens percep com una commodity, sinó com un negoci especial (Starbucks), llavors entrem a una lliga diferent, basada en el valor que aporta convertir-nos en socis estratègics dels nostres clients. I això, tenint en compte que el cafè no deixa de ser aigua aromatitzada.

© Oriol López Villena 2021